A vegades costa saber si som a Palma o a Itàlia. Seran els colors o la llum, el verd de les finestres, les capelles populars al carrerons o el seu passat comercial. Serà la memòria genovesa o napolitana.
Mai no em sentiré foraster a Mallorca. Només cal visitar la llotja o simplement envoltar-la. Els merlets sobre els murs, les columnes salomòniques, els grans finestrals... No penses en València? En la nostra llotja de la seda? Aquest gòtic civil de gàrgoles desgastades pel salnitre.
Vora el baluard del puig de Sant Pere un jove seu a terra, a l'ombra d'uns pins. Té trets àrabs i mira amb una certa nostàlgia la forta grogor de les pedres, les velles runes plenes de sol i pols. Li pot recordar al seu país? A la destruïda Palmira?
A Palma, la ciutat més real es pot trobar als carrerons de darrere dels bars i restaurants, allà on, tot fent la cigarreta, els cambrers parlen de tot i de res, on xarren sobre la precarietat.
Anem a recórrer les meues cabòries, llibres i paisatges -sense allunyar-nos gaire de la costa.
dimecres, 14 de juny del 2017
Estampes de Palma
Etiquetes de comentaris:
mar,
Mediterrània,
paisatge,
Palma
dijous, 16 de febrer del 2017
Crònica d'uns dies intensos
No deixeu mai de cridar, perquè des de dins se vos escolta, vos ho
assegure. Bé, en aquells moments no sé si se vos escoltava de
veritat o simplement vos sentia al meu cap, però sabia que
estàveu ahi, i això és el més important, imagine. Una sensació es confirmava amb cada nova onada de detingudes i detinguts de
les que anava arribant al llarg del dia: estàveu als carrers,
estàveu exposant els vostres cossos fent front a la impotència, vos
estàveu deixant la pell prenent carrers i desafiant a la policia.
Moltes gràcies de tot cor.
Aquells dies de febrer el fred va començar a marxar. Ho sé perquè
vaig eixir de casa amb una jaqueta de pana molt gruixuda i després
tenia molta calor, sobretot a dins del cotxe patrulla. Ho recordes?
Com que estàvem emmanillats em vas ajudar a treure'm el coll de
llana amb les dents! Quina gràcia quan ho pense ara... En part el fred va començar a marxar, estic
segur, per tota la caliu que vau ser capaces de generar als carrers.
Dins de tot el drama vam tenir la sort d'estar ben
acompanyats, de conèixer-nos i fer-nos més lleuger el temps mentre
ens passejaven de calabós en calabós. A mi la policia em va treure
les ulleres -millor dit, me les van trencar durant la detenció i
després me les va «treure» per a evitar que m'autolesionara,
juntament amb cinturons i cordons de sabates. Malgrat no veure-vos
les cares de manera nítida em sentia tranquil al vostre costat.
Malgrat no identificar molt bé els vostres gestos m'ho vaig passar d'allò més bé jugant a les pel·lícules a dins d'aquella cel·la. Era
curiós com podíem humanitzar aquells espais tan hostils. Ens comunicàvem a crits amb les xiques, tancades a una
cel·la diferent no molt lluny de la nostra i a cada nova persona detinguda intentàvem esbrinar
què estava passant allà dalt.
Matalassos durs que només servien per a jugar a fer castells. Algú
va ser capaç d'acabar-se aquella mena de sopa de peix que ens
oferiren per a sopar? Vam passar vora 24 hores alimentant-nos de les
galletetes de l'esmorzar, que era la única cosa digna que hi havia
per a empassar-se. El nostre cos tampoc no tenia gaire gana, tot s'ha
de dir, els nostres estomacs estaven més tancats que oberts.
Jefatura de Gran Via i tour per una València nocturna
a dins d'un furgó policial cap a Sapadors! Durant aquell xicotet
viatge miràvem d'identificar els carrers però era complicat, jo
només recorde la tenebrosa grogor dels fanals de nit. Crec recordar que els
calabossos de Sapadors no eren tan vells com els de Gran Via però com
podeu imaginar tampoc no era cap hotel de cinc estrelles. Els barrots
eren més sofisticats, d'una grossor considerable que impedia tenir
cap angle de visió que no fos el recte. Vosotros sois los
estudiantes? -Ens preguntaven
els presos comuns-
Joder, como la estais liando!
Algú va dormir aquella nit? Allà dins crec que no. I als carrers?
Algú va aconseguir cloure els ulls a aquella València revoltada? Dies
més tard veuríem els vídeos dels que hi éreu a fora i ploràvem i
no ens eixien les paraules -encara hui no ens eixirien paraules per a
agrair-vos tant d'esforç i tanta, tanta solidaritat-. Com vos van
encerclar a Sapadors, com vos treien un a un entre cops i rebuig.
Vaig sentir que les veïnes vos baixaven amb cordes garrafes d'aigua des dels
balcons com a mostra de suport! És cert que tot això va passar? Encara no hem parlat prou de tots aquells dies.
Hi ha qui diu que tot allò va ser en va, que d'aquella lluita no en
vam treure res. S'equivoquen aquelles persones que només saben
analitzar els guanys explícits. Aquells dies de febrer vam guanyar
moltes, moltes coses. Per a mi la més important va ser conèixer la
solidaritat. Jo la vaig conèixer només eixir dels jutjats després
de declarar. Un policia ja m'havia advertit instants abans -ale,
ya eres un heroe, tienes a todos tus amigos ahi fuera-, mai vaig
estar tan feliç d'escoltar alguna cosa de la boca d'un policia.
Aquell policia tenia raó, ahi estàveu totes i tots, malgrat el cansament no havíeu
defallit ni uns instants durant aquelles hores eternes i ens vau
rebre de manera un poc exagerada, no creieu? Els autèntics herois i
heroïnes d'eixe relat que construirem éreu vosaltres! Però ai, ho
he de reconèixer, mai unes abraçades havien estat tan dolces com
les vostres. Inclús m'abraçava gent que ni coneixia! Què bonic és
tot això, no? Ells ens reparteixen repressió i violència i
nosaltres també som capaces de respondre amb molta ràbia i duresa
però, com deia el Che, sense perdre mai la tendresa.
De la crònica d'aquells dies hi ha un record que guarde amb especial
afecte, el cuide com un tresor i el rememore de tant en tant. Va ser unes setmanes
més tard de tots els fets, quan la cosa havia minvat. Aquell dia vam
anar fins a Jesús, a les Terres de l'Ebre, a passar un bon cap de
setmana a la Fira de l'Oli amb algunes amistats d'aquelles comarques.
Aquell dia la colla de tabals i dolçaines de Jesús va fer una gran
actuació que va cloure amb una cançó que em van dedicar
especialment a mi, era una versió de la Malaguenya de Barxeta
i jo vaig plorar com mai abans havia plorat escoltant aquells sons.
Moltes gràcies, mai vos ho podré agrair prou.
Avui fa cinc anys que tot això va passar. No vam ser jutjades fins a
quatre anys més tard després d'una odissea judicial molt desagradable, tot
i que al final la majoria vam ser absoltes. Tot el que vam passar, però,
hagués sigut un malson si no haguéreu estat ahi, per això vull
tornar a la frase amb la que començava aquest text: No deixeu mai de
cridar, perquè se vos escolta. Llavors cridàveu per nosaltres però
ara hem de cridar per altres persones -moltes de les quals aquells
dies estaven al carrer plens de dignitat-, em referisc a les
encausades per defensar els drets humans i boicotejar a músics
obertament sionistes, a les companyes de la campanya
https://defensemddhh.wordpress.com
a la qual vos convide a adherir-vos.
Cinc anys després, altres lluites, la mateixa dignitat.
Etiquetes de comentaris:
lluita,
memòria,
primavera valenciana,
València,
vida
Subscriure's a:
Missatges (Atom)