Digues,
te'n recordaràs
d'aquesta
cambra?
Gabriel Ferrater
La poesia de'n Cesk sona a aixopluc, a recer mentre la pluja cau a
fora, en gotes grosses i sorolloses, sobre un sostre d'uralita. Diu
que els seus versos fan alè a taronja però a mi em transporten a la
terra eixuta i aspra del Vinalopó, als seus tons grocs i vermells
d'argila colrada pel sol.
El Vinalopó, riu-torrent de ponent, del nostre particular far i far
west. Gràcies Cesk per transportar-nos a la frescor dels
aiguats sobtats de setembre [fem l'amor a poc a poc / amb les
portes obertes] però sempre amb l'aixopluc necessari: porxos
precaris, fogueres a l'hivern o terrasses a l'estiu. Les nostres
particulars cambres de tardor.
Només en Cesk podria haver escrit un llibre així, un baix
que ve de dalt i que ha recorregut aquest país llarg i tossut des
dels caps fins als peus. Algú a qui el seu ofici l'ha dut a conèixer
molts llocs, moltes pluges i molts estius però, sobretot, moltes
cases amb sostre que li han servit d'aixopluc. Dins les seus tapes
dures hi ha tota l'experiència del trobador ambulant que va eixir
d'aquella bota perduda al nord del Penedès per a recórrer molts
camins i moltes vides i enamorar-se d'una altra terra, també coberta
d'oliveres i ceps. Per enmig: totes les taronges senceres del nostre
país amb totes les seues vitamines, les que trobarem, pàgina rere
pàgina, a aquest xicotet-gran llibre.
Gràcies Cesk per inserir poesia a les nostres cartografies, al
castell de Santa Bàrbara, a l'esplanada i a les escales del mercat
central on hem esperat tantes i tantes coses. Gràcies per trencar
una micona els silencis que pesen però deixar, clars i vehements,
aquests profunds silencis plens de tu.
En definitiva, què ens aporta aquest llibre? Poesia-recer-refugi,
vitamines de taronges senceres, l'assossec de la pluja fresca de setembre,
sud i memòria, ponent i energia, país i països, estius i gents. Molts mots conjugats en la rica diversitat dels plurals.
Perquè
la poesia, com la sang
d'una
vida o d'un somni compartit,
no
acaba ni comença en mi.
Cesk Freixas
Y que mis venas no terminan en mí
sino en la sangre unánime
de los que luchan por la vida,
el amor,
las cosas,
el paisaje y el pan,
la poesía de todos.
sino en la sangre unánime
de los que luchan por la vida,
el amor,
las cosas,
el paisaje y el pan,
la poesía de todos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada