Vivim sobre un terra de vidre.

Tota la terra és de vidre, un títol que crida l'atenció en un primer moment i que va cobrant cada cop més sentit en el transcurs de les pàgines d'aquesta novel·la de'n Joanjo Garcia. El vidre, un material fràgil, inestable; potser podem veure-hi a través però poques voldríem caminar-hi per sobre. Tot es pot trencar en qualsevol moment i els talls fan mal.

Tota aquesta història comença i acaba a la plaça de la Mare de Déu un dijous a migdia. La trama comença quan un dels membres del Tribunal de les Aigües és assassinat a trets a plena llum del dia. El Tribunal, un dels símbols característics de l'horta de València i la institució jurídica en funcionament més antiga d'Europa, tot un símbol d'una societat pública que n'amaga una altra al darrere, molt més fosca i oculta. L'altra cara d'una lluna que durant massa temps ha brillat sense llum pròpia.

A través d'una prosa seductora, l'autor aconsegueix atrapar al lector a dins d'una trama que el portarà fins els baixos fons de València, allà on els ambients tètrics de la ciutat troben la seua connexió amb els estrats més alts del poder, on el cel es barreja amb l'infern a un paisatge format per clubs de carretera, polígons industrials en decadència, camins d'hortes abandonades i superbs xalets a urbanitzacions de perifèria, és a dir, el nostre paisatge de cada dia.

Tots aquests ingredients estan amanits a un context plenament apocalíptic: El 2012. Aquell any la crisi pareixia arribar al seu zenit, el diari s'omplia cada dia de casos de qui preferia suïcidar-se abans que ser desnonat mentre la selecció espanyola de futbol guanyava la seua primera Eurocopa; aquell estiu les muntanyes de València cremaven, llençant la seua cendra contra la capital, mentre que a Grècia eren els carrers els que s'encenien a base de còctels molotov. L'autor no hagués pogut triar millor escenari de fons per a una història com la que ens explica, marcada des de l'inici amb un esperit pessimista, de impotència, on malgrat els esforços dels protagonistes -uns contra-herois força acabats en les seues respectives vides- per evidenciar la veritat, aquesta pareix coberta per un fat impossible de superar.

S'agraeix a Joanjo una interessant subtrama on posa el focus en unes històries provinents de l'altre costat del charco on ens mostra unes dones ben fortes, lligades a la lluita clandestina contra el dictador Videla i que contenen -no avançaré esdeveniments- elements comuns amb la història del nostre país. S'agraeix perquè a aquest tipus de novel·la negra -i Tota la terra és de vidre no n'acaba de ser tampoc una excepció- els personatges femenins sempre hi són al paper de víctimes, prostitutes o dona de. Esperem que a pròximes obres de l'autor puguem veure dones fortes a papers protagonistes. 

 

 

Per últim he de dir que un dels al·licients de la novel·la per al públic familiaritzat amb el cap-i-casal és el seu transcurs a ambients que el lector avesat podrà visualitzar perfectament. Només en faré esment d'un de particular: Un bar al cantó de la plaça del Pilar, amb entresòl i un únic client, un ancià amb un barret d'ala curta que amb la seua xarrameca bombardejava un cambrer de somriure sorneguer. Apa, bona lectura!