dijous, 31 de març de 2016

Tú me rompes las entrañas, me trepas como una araña...


És un llibre petit però intens, que cap realment a una butxaca. No te més de 120 pàgines que et llegiràs d'una sentada però que de ben segur remouran alguna cosa a dins teu. La portada és del clàssic verd intens que caracteritza l'editorial Males Herbes i allà hi pots trobar el nom de l'autora, el títol i un bonic dibuix: El parèntesi esquerre. Muriel Villanueva. Una estrella de mar, de cinc puntes, a la que li falta una poteta.



Ara és temps de morir, que la vida comença. Màrius Torres.

Aquesta és una novel·la de morts i resurreccions, de crisis i eixides, de cruïlles de camins i d'horitzons nous plens d'esperança. És una història de vulnerabilitat i de cures, eixes tan necessàries que hem de començar a posar en totes les seues accepcions al nostre focus vital.

Les nostres vides estan plenes de parèntesis. Hi ha un d'esquerre, que els obre i un de dret, que els tanca. Sovint percebem molt bé el primer, podem acaronar-lo i prendre-li les mesures, però el segon resta ignot i ens impacientem per trobar-lo sense saber sovint a on buscar. El parèntesi esquerre de la Muriel és la platja en forma de lluna minvant on arriba poc després de la mort prematura del seu marit. No sap molt bé què hi busca però allà desembarca, amb la seua filleta de pocs mesos penjada al seu pit i disposada a passar 21 dies a una botigueta que ha llogat amb la intenció d'escriure i pensar (21 dies no és un mes natural, però es relaciona més amb un mes lunar, un cicle menstrual, un temps d'excreció i regeneració).

La mar és omnipresent a tot el llibre. La mar que tot ho omple i tot ho buida, amb el seu horitzó ple de promeses inabastables. No puc deixar d'identificar els escenaris de la novel·la: la platja de les Casetes de Garraf. Amb el seu baixador de tren, el túnel sota les vies, el poblet de quatre carrers, el seu hotelet color verd i blanc vora mar i el restaurant a tocar de les roques que constantment acaronen les onades. Potser és per això que aquesta novel·la m'ha tocat més punyentment? Perquè ha omplert de narrativa un lloc familiar? 

He identificat els escenaris de la història i m'he identificat -en part- amb un dels protagonistes, el marit de la Muriel, etern nen al que li costa Déu i ajuda créixer, necessitat d'una mare que el cuide, jove que pregunta incessantment què faig?, què faig?, què més faig? Que prova de prendre decisions i a vegades l'encerto i a vegades la cago.

 



Mai no és tan fosc com abans de trenc d'alba. Batman?

Les estrelles de mar són un dels elements omnipresents i recurrents del relat. El més curiós d'elles és que de joves són mascles i esdevenen dones amb la maduresa. A més a més, són capaces de regenerar tot el seu organisme a partir d'un únic braç. Divines al·legories a la resiliència que em fan somriure. Perquè resiliència seria potser la paraula que més s'ajustaria a resumir aquest llibre. A vegades només quan estem més enfonsats som capaços de demanar. Demanar ajuda, demanar estima, demanar atenció. Deixar de donar sense contrapartides i equilibrar balances. Aprendre a tenir cura de nosaltres mateixos. I aquest és potser el primer pas cap a la regeneració. Només des de la vulnerabilitat podem renàixer. Des de la vulnerabilitat i des de la independència. Deixant de ser fills, mares, cossos que escriuen i pits que alleten. Passant a ser persones completes, íntegres, autosuficients, independents.

Potser he deixat anar massa informació si encara no has llegit la novel·la però no per això deixes de fer-ho. La meua conclusió és que és una sort que existisquen llibres com aquest que arriben en moments com aquest.

PS: I no vos perdeu l'aparició inesperada d'un famós personatge durant el transcurs de la història! No diré més...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada