dijous, 24 de desembre del 2015

Cartografia viscuda


Quan els espais que has viscut esdevenen records i els enyores és quan realment els valores en la seua justa mesura. Pense, per exemple, en el meu Garraf indòmit. En els seus turons pelats de calcària grisor, tan sols esguitats per exempts margallons i pins solitaris que van a caure a la mar, la salvatge verdor que te la màquia de romer i bruc, la silueta cada capvespre de les gegantines piteres retallades contra l'horitzó.

Les passes de la meua ment em menen pel camí dels colls, a través de la roca nua sempre exposada als temporals i m'apropen fins el bufador de la Punta Llarga, on als dies de marejada les onades bramen fins a fer-te sentir petit, petit i sol davant la natura i la força dels oceans. I aquests pensament et fan conscient de que ara mateix, en aquest precís instant, el bufador segueix udolant i potser algú ho està sentint i s'està emocionant com tu ho feies, igual que ho devia sentir l'avi fa molts anys o aquells nens que corrien entre les cales per guaitar l'arribada dels pescadors, fa molts més anys encara. L'any dels negats i la seva memòria, les històries de la mar, els relats inversemblants d'aquells rostres cremats pel sol i el salnitre com el buc dels seus vaixells, les seues ments àvides de records, poc predisposades a l'oblit. 

 

El camí de Sant Gervasi i les seves parets de pedra en sec, les runes del vell molí de l'Escardó i les més velles encara de Darró i tantes i tantes coses que ja no existeixen, però que encara resten amarades de la sal de la veïna mar. El camí vell de Darró i aquell banc construït a un marge -dit dels enamorats- on t'asseies a contemplar la caiguda del crepuscle sobre la ciutat, on barallaves els pros i els contres, on, insegur, vas acabar prenent decisions importants mentre saludaves als homes que passejaven i als corredors que cremaven calories. 






I el camí de Santa Magdalena, encaixonat entre vetustes pedres, la fortor càlida dels garrofers cap al final de l'estiu, el temps que s'ha aturat al rellotge de sol de la masia del Montgròs i entre les sendes dels turons de foravila des d'on contemples la ciutat, un campanar més baix i un altre de més alt rematat per un àngel que t'assenyala amb el dit si bufa el vent de llevant, més enllà hi ha la mar, infinita, banyada pel sol daurat. Les oliveres i les vinyes, Vilanova ací, Ribes allà i al fons de tot el cim de la Morella limitant el nostre món, les boles dels radars de telecomunicacions. Aquell dia que vas començar a caminar Garraf endins, sortejant els avencs i les esquerdes, creient escoltar el riu de la Falconera sota els teus peus i vas arribar fins les planes de Campdàsens, aquelles masies de pau entre camps de blat, les velles torres sota un cel blau, el breu repòs al marge del camí, sota l'ombra humil d'uns pins qualsevol. 




Ben poca gent entendrà aquests paràgrafs que em fan tremolar els dits mentre els escric, segurament ningú més s'emocionarà quan escolte els noms d'aquests llocs que ara recorde, però tinc la necessitat de xiuxiuejar-los, de repetir-los i de fixar-los a la meva memòria: Darró, Sant Gervasi, Els Colls, Montgròs, Mas de l'Artís, plaça de les Cols, plaça Lledoners, la Geltrú.