Quan
els espais que has viscut esdevenen records i els enyores és quan
realment els valores en la seua justa mesura. Pense, per exemple, en
el meu Garraf indòmit. En els seus turons pelats de calcària
grisor, tan sols esguitats per exempts margallons i pins solitaris
que van a caure a la mar, la salvatge verdor que te la màquia de
romer i bruc, la silueta cada capvespre de les gegantines piteres
retallades contra l'horitzó.
Les
passes de la meua ment em menen pel camí dels colls, a través de la
roca nua sempre exposada als temporals i m'apropen fins el bufador de
la Punta Llarga, on als dies de marejada les onades bramen fins a
fer-te sentir petit, petit i sol davant la natura i la força dels
oceans. I aquests pensament et fan conscient de que ara mateix, en
aquest precís instant, el bufador segueix udolant i potser algú ho
està sentint i s'està emocionant com tu ho feies, igual que ho
devia sentir l'avi fa molts anys o aquells nens que corrien entre les
cales per guaitar l'arribada dels pescadors, fa molts més anys
encara. L'any dels negats i la seva memòria, les històries de la
mar, els relats inversemblants d'aquells rostres cremats pel sol i el
salnitre com el buc dels seus vaixells, les seues ments àvides de
records, poc predisposades a l'oblit.
El
camí de Sant Gervasi i les seves parets de pedra en sec, les runes
del vell molí de l'Escardó i les més velles encara de Darró i
tantes i tantes coses que ja no existeixen, però que encara resten
amarades de la sal de la veïna mar. El camí vell de Darró i aquell
banc construït a un marge -dit dels enamorats- on t'asseies a
contemplar la caiguda del crepuscle sobre la ciutat, on barallaves
els pros i els contres, on, insegur, vas acabar prenent decisions
importants mentre saludaves als homes que passejaven i als corredors
que cremaven calories.
I
el camí de Santa Magdalena, encaixonat entre vetustes pedres, la
fortor càlida dels garrofers cap al final de l'estiu, el temps que
s'ha aturat al rellotge de sol de la masia del Montgròs i entre les
sendes dels turons de foravila des d'on contemples la ciutat, un
campanar més baix i un altre de més alt rematat per un àngel que
t'assenyala amb el dit si bufa el vent de llevant, més enllà hi ha
la mar, infinita, banyada pel sol daurat. Les oliveres i les vinyes,
Vilanova ací, Ribes allà i al fons de tot el cim de la Morella
limitant el nostre món, les boles dels radars de telecomunicacions.
Aquell dia que vas començar a caminar Garraf endins, sortejant els
avencs i les esquerdes, creient escoltar el riu de la Falconera sota
els teus peus i vas arribar fins les planes de Campdàsens, aquelles
masies de pau entre camps de blat, les velles torres sota un cel
blau, el breu repòs al marge del camí, sota l'ombra humil d'uns
pins qualsevol.
Ben
poca gent entendrà aquests paràgrafs que em fan tremolar els dits
mentre els escric, segurament ningú més s'emocionarà quan escolte
els noms d'aquests llocs que ara recorde, però tinc la necessitat de
xiuxiuejar-los, de repetir-los i de fixar-los a la meva memòria:
Darró, Sant Gervasi, Els Colls, Montgròs, Mas de l'Artís, plaça
de les Cols, plaça Lledoners, la Geltrú.