Cada
dia m'agrada una mica més Barcelona. La vaig descobrint a poc a poc,
aprofitant les estones després de la feina i abans de tornar al
poble, com qui completa una col·lecció per fascicles. Avui això,
demà allò... La ciutat com un gran museu amb sales molt diverses.
Però entre tanta varietat, al final sempre es troba alguna que
destaca per algun motiu, una on sempre hi repeteixes, on t'estas més
estona del normal... I es que a poc a poc vaig descobrint tots els
significats del verb ravalejar.
El
Raval em recorda molt a València, potser per això m'ha atrapat. Em
recorda al Carme i a Velluters, a eixa Ciutat Vella que tant
m'agradava recórrer. Ravalejant tinc una sensació semblant a
la que tenia durant els primers mesos de viure a València, la de
perdre'm, però perdre'm amb molt de gust, perquè sempre em
trobava i trobava indrets especials, carrers que em captivaven, murs,
façanes, llibreries i bars plens de vida i autenticitat. En
definitiva, perdent-me vivia tot de moments carregats de l'emoció de
la primera vegada. Aquells passejos de bon de matí o al
capvespre que tenien un aura iniciàtica. Trobava a faltar eixa
sensació i ara torne a descobrir-la, novament, al Raval de
Barcelona.
Tinc
la sort de treballar al final -o al principi- del Raval. Així que
isc de treballar a Drassanes decidit a vagar, a creure'm un flâneur,
un situacionista a la deriva per la ciutat, predisposat a la
descoberta i a l'exploració. M'enfile per carrers, carrerons i
passadissos perpendiculars a les principals artèries del barri -nou
de la Rambla, Sant Pau-, les quals travesse i a vegades també
recorro. Hi ha balcons plens de flors i botigues plenes de vida. Tots
els colors de les persones conflueixen en aquestes voreres, totes les
cares miren per les seues finestres. Mire bocabadat i salivant els
aparadors de les pastisseries musulmanes i també hi ha algun que
altre colmado dels de tota la vida, però ja són molt pocs.
Hi ha llibreries de vell d'aquelles on hi podries viure buscant la
primera edició d'aquell poemari i també llibreries de nou
com la de l'Espai Mallorca, on pots viajar hasta Mallorca
sin utilizar el barco ni el avión,
sols amb Blai Bonet, Sánchez-Rubio o Alcover.
De
tots aquests indrets del Raval, però, hi ha un que m'agrada per
sobre de la resta. Són els jardins Rubió i Lluch, on hi ha l'Escola
Massana, la Biblioteca de Catalunya, uns escacs gegants, l'Institut
d'Estudis Catalans i parades d'intercanvi de llibres. Als matins, ara
que l'estiu ha marxat, el sol toca directament a alguns bancs i allà
m'agrada seure i tancar els ulls i deixar que la llum m'inunde. Per
davant meu passen guiris, estudiants de belles arts, rodamons i
jubilats i alguns d'ells m'acompanyen amb aquest solar plaer que sols
es pot gaudir en aquesta època de l'any, quan l'estiu ja ha marxat.
Aquests jardins són com un recés de pau a l'interior de la
Metròpoli, com un oasi al bell mig del caos del Raval. Entre els
robustos murs del vell hospital de Santa Creu he pogut trobar El
descrèdit de la realitat de
Joan Fuster, llegir a Bolaño assegut a una cantonada, veure partides
d'escacs entre jubilats i joves amb aspecte d'estar recorrent Europa
en autoestop i també he vist com desenes de mans dibuixaven, a
desenes de llenços, el claustre i els pòrtics d'aquell bell -i
vell- recinte.
Hi
ha també les prostitutes de la plaça de la Filmoteca i la guàrdia
urbana que les mira atentament, al voltant hi ha carrers on Joan
Colom encara sembla passejar-se tot fotografiant dissimuladament un
món refotudament real. Hi ha hipsters
i modernos que obren
botigues inversemblants i inclús a una cafeteria propera al carrer
del Tigre he vist un gat gegant, gros com un lleó. Tot això i molt
més, senyores i senyors, ho he pogut trobar ravalejant,
així que pasen y vean.