dilluns, 10 de novembre del 2014

Ravalejant


Cada dia m'agrada una mica més Barcelona. La vaig descobrint a poc a poc, aprofitant les estones després de la feina i abans de tornar al poble, com qui completa una col·lecció per fascicles. Avui això, demà allò... La ciutat com un gran museu amb sales molt diverses. Però entre tanta varietat, al final sempre es troba alguna que destaca per algun motiu, una on sempre hi repeteixes, on t'estas més estona del normal... I es que a poc a poc vaig descobrint tots els significats del verb ravalejar

 

El Raval em recorda molt a València, potser per això m'ha atrapat. Em recorda al Carme i a Velluters, a eixa Ciutat Vella que tant m'agradava recórrer. Ravalejant tinc una sensació semblant a la que tenia durant els primers mesos de viure a València, la de perdre'm, però perdre'm amb molt de gust, perquè sempre em trobava i trobava indrets especials, carrers que em captivaven, murs, façanes, llibreries i bars plens de vida i autenticitat. En definitiva, perdent-me vivia tot de moments carregats de l'emoció de la primera vegada. Aquells passejos de bon de matí o al capvespre que tenien un aura iniciàtica. Trobava a faltar eixa sensació i ara torne a descobrir-la, novament, al Raval de Barcelona.

Tinc la sort de treballar al final -o al principi- del Raval. Així que isc de treballar a Drassanes decidit a vagar, a creure'm un flâneur, un situacionista a la deriva per la ciutat, predisposat a la descoberta i a l'exploració. M'enfile per carrers, carrerons i passadissos perpendiculars a les principals artèries del barri -nou de la Rambla, Sant Pau-, les quals travesse i a vegades també recorro. Hi ha balcons plens de flors i botigues plenes de vida. Tots els colors de les persones conflueixen en aquestes voreres, totes les cares miren per les seues finestres. Mire bocabadat i salivant els aparadors de les pastisseries musulmanes i també hi ha algun que altre colmado dels de tota la vida, però ja són molt pocs. Hi ha llibreries de vell d'aquelles on hi podries viure buscant la primera edició d'aquell poemari i també llibreries de nou com la de l'Espai Mallorca, on pots viajar hasta Mallorca sin utilizar el barco ni el avión, sols amb Blai Bonet, Sánchez-Rubio o Alcover.

De tots aquests indrets del Raval, però, hi ha un que m'agrada per sobre de la resta. Són els jardins Rubió i Lluch, on hi ha l'Escola Massana, la Biblioteca de Catalunya, uns escacs gegants, l'Institut d'Estudis Catalans i parades d'intercanvi de llibres. Als matins, ara que l'estiu ha marxat, el sol toca directament a alguns bancs i allà m'agrada seure i tancar els ulls i deixar que la llum m'inunde. Per davant meu passen guiris, estudiants de belles arts, rodamons i jubilats i alguns d'ells m'acompanyen amb aquest solar plaer que sols es pot gaudir en aquesta època de l'any, quan l'estiu ja ha marxat. Aquests jardins són com un recés de pau a l'interior de la Metròpoli, com un oasi al bell mig del caos del Raval. Entre els robustos murs del vell hospital de Santa Creu he pogut trobar El descrèdit de la realitat de Joan Fuster, llegir a Bolaño assegut a una cantonada, veure partides d'escacs entre jubilats i joves amb aspecte d'estar recorrent Europa en autoestop i també he vist com desenes de mans dibuixaven, a desenes de llenços, el claustre i els pòrtics d'aquell bell -i vell- recinte. 

 

Hi ha també les prostitutes de la plaça de la Filmoteca i la guàrdia urbana que les mira atentament, al voltant hi ha carrers on Joan Colom encara sembla passejar-se tot fotografiant dissimuladament un món refotudament real. Hi ha hipsters i modernos que obren botigues inversemblants i inclús a una cafeteria propera al carrer del Tigre he vist un gat gegant, gros com un lleó. Tot això i molt més, senyores i senyors, ho he pogut trobar ravalejant, així que pasen y vean.