La setmana passada vaig
decidir començar a conèixer millor la meva comarca d'acollida, el
Garraf. Tot i que fa no gaire que hi visc, sempre observe el massís
del Garraf amb una barreja de fascinació i atracció. Me'l mire des
de Vilanova -a vegades puc entreveure les antenes de la Morella, el
sostre del massís (593 m.)-, me'l mire des del tren camí de
Barcelona -la meva mirada es perd entre els corriols i els
penya-segats de noms suggeridors -El Pas de la Mala Dona, La
Falconera, etc.-, però fins l'altre dia no vaig animar-me a posar-hi
els peus i a mirar-me'ls des de més a prop.
Per començar a conèixer
aquest territori vaig triar una ruta ben senzilla i assequible, des
de Garraf fins a Sitges a través del GR-92, uns 15 km que vaig fer,
anant a poc a poc, amb descansos i a aturades freqüents per gaudir
del paisatge, en quatre hores aproximadament. El desnivell acumulat
és de 289 m.
Fins a Garraf vaig
arribar-hi en tren i un cop a l'estació no em va costar gaire trobar
el camí per començar la ruta. Primera parada: El castellet de
Garraf.
El castellet de Garraf és
un antic castell que es troba en estat de runa. Està situat sobre un
turó molt a prop de l'actual nucli urbà i el seu origen és
medieval. Està documentat per primer cop al segle X, si bé les
restes que han arribat fins als nostres dies corresponen als segles
XII o XIII. És una construcció de mides reduïdes i planta
quadrada. Conservem uns quants metres de mur i la volta de l'entrada.
Des de la seva posició tenim una bona vista del segment de costa
situat just enfront. Aquesta fortificació controlava un dels pocs
passos que la complicada orografia deixa a aquesta zona i la
defensava, entre d'altres, de les incursions dels pirates, molt
actius en aquesta costa. Si bé l'aïllament de la zona feia que res
no la pogués protegir dels atacs. Un document del 1413 ens diu que
el castell de Garraf es trobava “totalment arruïnat i destruït”
i que “es trobava en un lloc solitari, ermi i infructuós, sotmés
al perill de les incursions pirates”.
 |
| Al mur podem observar el detall de les mènsules que suportarien una segona planta |
 |
| Volta de l'entrada |
Un cop deixat enrere el
castell, seguim avançant direcció a la masia de Can Lluçà. Estem
travessant la serra que s'anomena de Coma Roja. A poc a poc, amb una
pendent no gaire elevada, la ruta zigzagueja per la falda de la
muntanya a través d'un camí construït gràcies a un increïble
marge de pedra en sec. Aquest corriol segueix l'antic traçat del
camí medieval del Garraf. Al nostre voltant, però, les pedreres fan
que les vistes siguen força desoladores. Trobem una al fons de la
vall, just al darrere del nucli de Garraf. Una altra es troba al
nostre damunt, a l'altra banda de la carena. Amb el soroll industrial
de les pedreres de fons, avancem per un paisatge obert, només cobert
de tant en tant per petites masses de pi. La millor vista, al
darrere, amb la nostra mar de fons. La vegetació és la típica de
la nostra costa mediterrània. Els pins blancs (Pinus halepensis)
es troben de manera aïllada i en forma de petites boscúries i
alguna olivera borda o ullastre (Olea europaea sub.
sylvestris) completa l'estrat arbori. El sotabosc està
dominat, sobretot pel llentiscle (Pistacia lentiscus) i el
romer (Rosmarinus officinalis) i el timó (Thymus vulgaris)
són les principals aromàtiques que trobem al nostre camí.
Xino-xano arribem el camí
arriba fins a Can Lluçà. Abans, però, aprofitem la presència
d'una font per a fer una petita parada i contemplar el bell paisatge
que anem deixant al darrere. Es tracta de la Font del Clot. Una
construcció semblant a la d'un pou conté l'aigua i un abeurador
roman al costat, sense raberes ni atzembles que s'hi abasteixin.
 |
| Abeurador de pedra de la Font del Clot |
El mas de Can Lluçà es
troba al punt més alt d'aquesta pujada que, als seus punts finals,
ja travessa les eres i bancals abandonats del mas. A la banda de
ponent encara s'hi cultiva la vinya en uns petits bancals. El mas
està habitat i molt ben conservat, tot i que uns gossos bordadors et
mantenen lluny de l'habitatge. Es pensa que a l'emplaçametn
d'aquesta masia hi va haver, al passat, el monestir de Sant Vicenç
del Garraf, ordre a la qual fou donada aquest territori per Alfons el
Cast al segle XII. Al darrere del mas observem, ara de ben a prop,
les antenes que coronen la Morella i pense que un altre dia he
d'anar-hi. A partir d'ara el camí segueix per una pista asfaltada
que comença a descendir a poc a poc. Ens dirigim a les planes de
Campdàsens.
 |
| Cap a les planes de Campdàsens, amb la mar de fons |
Les planes de Campdàsens
és una de les zones més fèrtils del massís del Garraf i
segurament per això ha estat habitada des de l'antiguitat. Una sitja
ibera datada al segle IV a.C. va ser excavada a aquesta plana. Una
altra excavació va treure a la llum restes d'un assentament d'època
romana. Les restes medievals són més que visibles, com veurem tot
seguit. En l'actualitat, Campdàsens és un petit llogaret format per
diverses masies i camps de vinyes, així com per una petita ermita.
Des del descens del mas de Can Lluçà es pot apreciar la fertilitat
d'aquesta zona, un petit verger al bell mig d'aquestes asproses
muntanyes. La plana és preciosa i realment es té la sensació
d'estar a altre món. La tranquil·litat es pot palpar en l'aire. Una
pintada sobre el mas contigu a l'ermita ens indica l'altitud: 248
metres.
D'aquest llogaret
destaquen, a nivell patrimonial, dues torres de defensa que daten del
període medieval: la de Can Planes i la de Ca l'Amell. La primera,
de planta rectangular, la trobarem al costat de l'ermita i es troba
en un estat d'abandonament, si bé encara podem conservar el seu
esplendor i les restes de les espitlleres i el matacà. La segona
està adossada a una preciosa masia també d'origen medieval. Entre
ambdues trobem dues masies, Can Fontanilles i Can Robert, aquesta
darrera abandonada.
 |
| Mas de ca l'Amell, amb la seva torre de defensa circular |
Deixem enrere Campdàsens
amb les vistes del contrast que suposa quan veus el que hi ha a
l'altra banda de la vall: una nova pedrera, aquesta enorme i
connectada amb la cimentera de Vallcarca. El camí transcorre durant
un petit tram de manera paral·lela a la costa, just a l'alçada de
la cala Morisca i després descendeix fins als inferns de la
cimentera.
 |
| El camí ens mena cap a Vallcarca |
El tram que ve a
continuació és un dels més desagradables degut a la petjada
industrial de l'home: Vallcarca. Hem de baixar fins al nivell del
mar, travessar la C-32 per sota, vorejar la subestació elèctrica i
després continuar fins la fàbrica de ciment d'Uniland. Aquesta
fàbrica funciona des de principis del segle XX, manufactura els
materials extrets de la pedrera i després els carrega i exporta a
través del port industrial annexe. Tot el conjunt dóna a la zona un
aspecte fantasmagòric. Nosaltres vorejarem la fàbrica fins arribar
a la vella colònia obrera, el grup de la Trinitat. Potser tots tenim
en ment les escenes de les colònies obreres tèxtils del segle XIX o
la sèrie “Olor de colònia” de TV3. Ací, els treballadors de la
fàbrica de ciment i de l'estació de RENFE van viure amb les seves
famílies fins finals del segle XX. L'estació de RENFE de Vallcarca
va tancar a l'any 1994 i des de llavors resta abandonada. Com podeu
imaginar, les condicions de vida a la colònia eren dures i la
contaminació ocasionava molts problemes de salut als seus habitants.
El camí segueix per
darrere de la colònia obrera. Ací començarem a pujar fent
ziga-zaga per un turó que ens durà fins l'ermita de la Trinitat. El
camí és un corriol ben feréstec que recorre l'obaga d'aquesta
muntanya. La vegetació és més abundant i cobreix el cel. Els
aritjols (Smilax aspera) s'enfilen pels pins donant a
l'ambient un toc selvàtic. Aquesta és la darrera pujada important
de la nostra excursió. Dalt, ens espera una recompensa: l'ermita de
la Trinitat.
L'ermita de la trinitat
s'alça sobre un turó des del qual tenim unes vistes esplèndides de
la mar, des de Garraf fins a Sitges. L'edifici, construït a
principis del segle XX, sorprèn amb la seva façana modernista. La
resta d'edificacions, d'un blanc de calç radiant, ens conviden al
repòs i a la tranquil·litat. Si el dia és bo vos recomane asseure,
tancar els ulls i deixar-se banyar pel sol. Podeu avançar-vos fins
el templet que hi ha més avançat i gaudir de les vistes de la mar,
de tots els colors del blau. Prengueu-vos el vostre temps.
La nostra ruta arriba a
la seva part final. Només ens queda enfilar fins a Sitges. El camí
segueix per darrere de l'ermita i ens duu, per una pista molt
transitable i envoltada de pins, per la carena dels turons veïns: la
Penya del Llamp i el Puig de Sant Antoni. El descens fins a Sitges és
per un corriol més estret, però de seguida arribarem fins al punt
més alt de l'urbanització Llevantina. Ací acaba la nostra
excursió, només ens queda baixar pels ufanosos xalets d'aquest
sector i enfilar-nos cap a l'estació de Sitges per donar per
finalitzada la nostra ruta.
 |
| Amb el peiró de Sitges, acabem la nostra ruta |
