Queden només uns dies
per a recordar l'aniversari d'aquells trets al sostre del Congrés
dels diputats, unes marques que es poden entendre com “una
confessió amarga i involuntària que la democràcia naixia
amenaçada, ferida i incompleta [...] uns forats que delaten uns
oblits, unes incògnites i unes desmemòries voluntàries”, o al
menys així ho fa Joanjo Garcia, l'autor de Quan caminàrem la nit
(Bromera, 2013), premi Enric Valor de Novel·la 2012.
Reconec
que, quan vaig assabentar-me de la publicació de l'obra, no vaig
sentir massa entusiasme per llegir-la. “Un altre llibre sobre el
23-F!”, “Serà una novel·la de sin más amb títol presumptuós!”
i alguna altra frase recurrent sense massa trellat foren alguns dels
pensaments que em van passar pel cap. Després, amb la bona campanya
de comunicació 2.0. que l'autor va encetar via Facebook
i amb les bones recomanacions que m'arribaven a les oïdes, reconec
que el cuquet de la curiositat em va començar a picar. Sort que, fa
unes setmanes, les meves amigues Mireia i Mercè (Gràcies!) van
decidir fer-me un regalàs pel meu aniversari i el llibre va passar a
formar part de la meua biblioteca
Realment,
Quan caminàrem la nit
no és ni una novel·la sobre el cop d'Estat, el qual només és un
escenari de fons, ni un llibre sobre Tejero, el qual només apareix
en la categoria de figurant. Estem davant de la història d'unes
generacions que alguns i algunes coneixem de ben a prop, en el meu
cas, la dels meus pares i la que em precedeix (la dels meus amics i
coneguts de trenta-i-algo). La primera presumeix d'haver corregut
davant dels grisos i va saber acomodar-se més tard al nou règim amb
el cos encara ple de por. La segona és la de la desesperança, la de
la manca de referents, la que va despertar amb l'assassinat de
Guillem Agulló i va recórrer la nit de la València de principis
dels 90. La llibertat és com el matí, hi ha els que
esperen adormits a que arribe i hi ha els que es desperten i caminen
la nit fins arribar-hi, deia el
Subcomandante Marcos a Xiapes i es podia llegir a les parets de
l'habitació d'un jove estudiant de filosofia de la València
d'aquell temps.
Aquesta
novel·la relata una historia íntimament lligada a uns llocs i a
unes gents, a uns paisatges urbans ben definits. És la història
d'una València on les històries es repeteixen dues vegades “l'una
com a tragèdia i l'altra com a farsa” -com s'afirma al text tot
citant Marx-, en aquest cas la d'unes serres batudes per les partides
de Lo Tigre del Maestrat -el general Cabrera- i la d'uns carrers
batuts pels tancs de Milans del Bosch. Els fets polítics i de la
Història en majúscules serveixen de marc per a uns fets més
personals -però transcendentals per a la història en minúscules-
que ens aboquen a un Benimaclet, un Orriols o una Avinguda Blasco
Ibañez que alguns i algunes coneixem bé per a il·lustrar-nos, a
mode epistolar, les trajectòries d'aquestes dues generacions
interconnectades, dues generacions que han crescut envoltats de
mentides i també de farses, com la de la transició.
Un
secret familiar lligat a aquella fosca nit de febrer del 81 serà
l'excusa per iniciar aquest viatge de la mà de Jerry Dalmau, el
protagonista. Uns fets fortuïts comencen a despertar l'interès
polític en Miguel Dalmau, l'altre protagonista. Com Joanjo Garcia va
afirmar a una entrevista a l'Accent “la novel·la és una
mena de judici sobre el paper dels nostres pares”,
sobre l'herència que van deixar al seu darrere, tant a nivell
polític com emocional.
Per
a mi, una bona novel·la, amena i entretinguda. Una altra agradable
sorpresa d'aquella gent del teu entorn de la que saps alguna cosa,
però no saps gaire i un bon dia descobreixes guanyant premis
literaris. Si encara no ho heu fet, a què espereu a llegir-la i a
fotografiar-vos amb ella par participar de la seua difusió? (jo
encara ho tinc pendent!).